Thursday, March 09, 2006

Àudio de la entrevista de ràdio 9 a gent del Carxe








Clikeu a aquest enllaç i després d'esperar 45 segons començarà la descàrrega de l'àudio.
http://www.megaupload.com/es/?d=8WWZA9UV

Tuesday, February 28, 2006

El Carxe a la Viquipèdia



Mapa de la zona del Carxe, segons estudis de Manuel Sanchis i Guarner.
El Carxe és una serra de 1.371 metres d'altura i que dóna nom a una zona dels municipis murcians de Iecla i Jumella a l'Altiplà i Favanella a l'Oriental on es parla segle XVIII. També és el nom de la partida menys xicoteta d'aquesta zona. Té uns 300 km2 de superfície i 529 habitants empadronats (2003). Els nuclis de població que trobem són:
Raspai, 134 habitants, Iecla.
Torre del Rico, 58 habitants, Jumella
El Carxe, 27 habitants, Jumella
Canyada del Trigo, 167 habitants, Jumella
Canyada de la Llenya, 143 habitants, Favanella
Gràcies a les recerques sociolingüístiques dutes a terme per Manuel Sanchis i Guarner, des de els anys 50 del segle XX es coneix la seua existència com a zona de parla valenciana. Malgrat que el Acadèmia Valenciana de la Llengua imparteix classes de Iecla, a petició del propi Ajuntament.

Història
Després de l'expulsió morisca al segle XVII gran part dels extensos termes de Iecla, Jumella i també de Favanella havien restat gairebé despoblats. Aquestes terres foren dedicades a pastures i en la dècada del 1878 al 1887 foren donades en emfiteusi per a llur explotació agrícola. Es produí aleshores una forta emigració, potser iniciada ja uns anys abans amb menor intensitat, de llauradors procedents de les Valls del Vinalopó, que hi portaren llur llengua.
Aquests pobladors s'establiren a les planades que formen les capçaleres de les rambles de Favanella i de la Raixa, i en alguns casos —Carrascalejo, els Pinillos— també més al nord, fins a tocar gairebé de Iecla, i sempre a les envistes de la serra del Carxe, d'on ha pres nom la comarca. Hi fundaren una vintena de viles i llogarets que mai, però, no han tingut independència administrativa i han romàs sempre com a pedanies de Iecla —pedania del Carxe—, de Jumella —pedanies de l'Arbequilla, la Raixa, la Torre del Rico, la Canyada del Trigo i la Sarsa— i de Favanella —pedania del Collado dels Gabriels, la Canyada de l'Alenya i de l'Ombria de la Sarsa.

Demografia
La població de la comarca del Carxe, que el 1950 era de devers 3.000 habitants, no arriba actualment al miler, a causa de la forta emigració provocada, sobretot, per la crisi de l'agricultura. En algunes pedanies, especialment a les de poblament disseminat, ja no hi viu quasi ningú permanentment. La majoria dels habitants, tot i que segueix empadronat, resideix ara a les viles grans properes -a les murcianes de Jumella i Iecla, o a la valenciana del Pinós- i només s'hi desplaça per als treballs agrícoles.

L'altra Franja de Ponent per Rafael Poveda



L’altra Franja de Ponent
Rafael Poveda
Esther Limorti, Artur Quintana, El Carxe- Recull de literatura popular valenciana de Múrcia, col·lecció "Ensayo e Investigación", edita Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant 1998, 320pàg.
Aquest llibre presenta un subtítol tan novetós com literatura valenciana de Múrcia. I diem novetós perquè fins ara les referències a la nostra llengua i la nostra cultura en les terres de l’administració murciana eren molt minses i es reduïen a les entrades de l’Enciclopèdia Catalana o vagues noticies de Sanchís Guarner i un poc més en Antoni Ródenas. És comprensible si tenim en compte que la comarca del Carxe és un territori que fou repoblat després de l’expulsió dels moriscos per valencians que dugueren la llengua de nou. Aquesta comarca fronterera entre el País Valencià i Múrcia es concreta en els poblets que voltegen la imponent muntanya del Carxe amb més de mil metres. El poblets o llogarets que la composen són en total 22 L’Alberquilla, Balonga, El Canalís de Crespo, El Cantón, La Canyada de la Alenya, Els Càpitos, El Carrascalejo, Les Cases del Conill, Les Cases dels Frares, El Collado dels Gabriels, Les Coves de Penya-roja, Els Escandells, Esperit Sant, Ombria de la Sarsa, Quitapellejos, La Raixa, La Sarsa, La Tosquilla, Xamaleta, i els més importants El Carxe, Canyada del Trigo i Torre del Rico. Cap d’ells és ajuntament i són pedanies que pertanyen administrativament dels Ajuntaments de Jumilla, Yecla ó Abanilla amb un total de mil habitants escasos.
Els autors ha basat el seu treball en la recerca de la literatura oral de moltísimes veïns que viuen normalment en aquesta comarca. Els informants són majoritàriament persones de avançada edat que encara conserven en la memòria les rondalles, els dits, les cançons i fins i tots la música. Limorti i Quintana han transcrit amb criteris filològics les centenars de hores de gravació que van efectuar al llarg de tres anys a uns 200 informants. En elles podem trobar narrativa diversa: Antirrondalles, contes meravellosos, contes no meravellosos, contes animalístics, bertranades, apòlegs, contes encadenats, llegendes, facècies, acudits, història oral i etnotextos. També trobem alguns textos de teatre referits als anomenats jocs de pallissa, que eren breus comèdies que es representaven de manera improvisada en les cases de camp per les festes o a l’acabament de les jornades de treball sobretot en la sega i en la verema. Tot seguit una de les parts més sucoses del llibre és el cançoner. En ell, i amb més de cent pàgines, podem llegir les cançons més tradicionals acompanyades de la partitura musical. Estan dividides en cançons de Nadal, de Pasqua, de festa, d’infants, de jocs, cançons eliminatòries, de pobles i geogràfiques, de xafardeig i burla, de menjar i beure, escatològiques i picants, de festeig i casori, també trobem un bon recull de oracions, encantalls, mimologies, tornaveus, embarbussaments i endevinalles.
Es complementa el llibre amb més de quatre-cents refranys i altres tantes frases fetes d’allò més sucoses.
Aquest treball, si més no, ve a demostrar de manera contundent la riquesa i vivacitat que encara manté el català a terres de Múrcia. La franja de ponent del sud, de la mateixa manera que la del nord, és un territori cultural i lingüístic al que no podem renunciar. Ara mateix i encara que la constitució espanyola així ho contempla, els drets lingüístics d’aquestes persones no estan reconeguts. De fet la Comunitat autònoma de Múrcia en el seu estatut es declara monolingue i no reconeix la dualitat lingüística dels seus habitants. És per això que la lectura d’aquest llibre, a banda de les seues riquísimes aportacions, ens ha produït un encoratjament que amb tota seguretat ens conduirà a una reflexió profunda de la nostra consciència nacional.

Article del diari Avui sobre el Carxe



El valencià es parla en mitja dotzena de pedanies dels municipis de Jumella, Iecla i Favanella Des de Múrcia en valencià . La majoria dels habitants de la comarca murciana del Carxe, fronterera amb el País València, parlen en valencià.Més d'un segle després de l'arribada de valencians, la transmissió oral ha assegurat la pervivència de la llengua· Les noves generacions utilitzen sobretot el castellà.Valencians de Múrcia. Potser és aquesta la millor manera de definir com se senten el miler d'habitants del Carxe, el territori valencianoparlant de Múrcia fronterer amb la comarca alacantina de les Valls del Vinalopó. D'aquí, sobretot de les poblacions de Monòver i el Pinós, van sortir els primers pobladors a finals del segle XVIII, quan la fil·loxera els va empènyer a la recerca de noves terres on conrear la vinya. Els nous habitants del Carxe, que pren el nom de la muntanya de 1.317 metres que presideix la zona, es van endur amb ells la seva llengua, i els seus descendents encara la parlen, repartits en mitja dotzena de pedanies (Torre del Rico, el Carxe o Raspai, la Canyada del Trigo, l'Ombria de la Sarsa, els Gabriels, i la Canyada d'Alenya), dins dels municipis murcians de Jumella, Iecla i Favanella. Pepita Tomàs, pedània de Torre del Rico, usa el valencià, per exemple, per queixar-se del tracte que reben de l'Ajuntament de Jumella, que només destina al poblet 10.000 euros anuals, mentre que "les altres pedanies castellanoparlants" en reben el doble, segons les seves xifres. Pepita no s'amaga d'atribuir aquesta discriminació al fet que parlen "en valencià". Ella, afirma, no se sent "murciana". Per això o perquè els solucionessin els problemes de clavegueram i telèfon que patien, l'any 1994 un grup de veïns d'aquesta localitat van demanar la segregació de Jumella i l'annexió al municipi veí valencià del Pinós. L'amenaça va fer efecte i ben aviat les autoritats murcianes van mobilitzar els recursos necessaris per atendre les demandes dels secessionistes. Ester Limorti, professora de català i autora de diversos treballs sobre el Carxe, reconeix que els seus habitants voldrien ser valencians "més per raons pràctiques que per una qüestió de sentiment nacional". La distància de més de 25 quilòmetres entre els municipis murcians de Iecla i Jumella i les pedanies valencianoparlants, i la proximitat d'aquestes al municipi alacantí del Pinós -a l'entorn de 5 quilòmetres- han jugat històricament a favor del manteniment de vincles familiars, culturals, comercials i lingüístics amb el País Valencià. És el que succeeix amb els nens i nenes d'aquesta subcomarca, que en acabar la primària van a l'institut del Pinós i reben classes de valencià. Això passa només a secundària. Durant tota la primària, tant a l'escola rural que hi ha a la Canyada del Trigo com al col·legi de Iecla al qual es desplacen els nens de la pedania del Carxe, no senten ni una paraula en valencià dels seus professors. Manteniment de la llenguaNo obstant, l'absència d'escolarització en la llengua pròpia no ha estat fins ara un obstacle per a la pervivència de la llengua a la comarca del Carxe. Gràcies únicament a la transmissió oral, més d'un segle després de l'arribada de valencians, el 100% dels seus habitants entenen l'idioma i un 85 % el parlen. Dins del percentatge de carxencs que no s'expressen en valencià hi ocupen un lloc destacat les noves generacions, en molts casos fills de matrimonis mixtos entre murcians i valencians, que es relacionen en castellà amb pares i avis valencianoparlants. Tampoc sembla que la llengua d'Ausiàs March interessi gaire a les desenes de neorurals anglesos -molts d'ells jubilats, però també integrants de famílies joves- que contribueixen a revaloritzar el terreny i a mitigar el creixent despoblament de la regió. Stephen Nash, que viu a Raspai amb la dona i els dos fills, expressa les seves reticències cap al valencià i es justifica, en anglès, amb el fet que ja és prou complicat "aprendre una sola llengua", en referència al castellà. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua va oferir l'any passat cursos de valencià als ajuntaments murcians, però només Iecla va respondre afirmativament a una iniciativa que, en paraules de la seva regidora de Cultura, encara està "molt verda". L'Estatut de Múrcia no reconeix cap mena de patrimoni lingüístic dins dels límits de la seva autonomia a part del castellà. La Constitució Espanyola, en canvi, especifica en el seu article 3 que "la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció". Ester Limorti opina que, si no es produeix un canvi social i polític sensible a les característiques culturals dels habitants del Carxe, "la llengua d'aquesta gent, i tot el bagatge cultural que la integra, està condemnat a desaparèixer".